Sigue el blog!

LA SEGONA OPORTUNITAT ALS VERDI PARK

DIJOUS 29 DE MAIG A LES 22:30 H

En un món en permanent conflicte, una escola aposta per un model de convivència entre pares, mestres i nens àrabs i jueus

Al mes de març de l’any 2004, per primera vegada a Israel, un grup de pares àrabs i jueus de l’àrea del Wadi decideixen establir-hi una escola conjunta, binacional i bilingüe. Després de moltes lluites, l’escola obre per cent nens (cinquanta àrabs i cinquanta jueus). El film segueix el primer any de l’escola i mostra, a través de les històries dels personatges, com és de fràgil i complicat l’intent de crear una atmosfera de coexistència enmig de la complicada realitat que els envolta.

Israel, 2006, 55 minuts

Últims dies…

14 de maig

Estavem a punt d’acabar la ruta en bicicleta. Seria la última vegada que agafariem la bici en aquest viatge (o això pensavem). L’últim tram no va ser molt llarg i ens acompanyava la posta de sol, per arribar a Rumana on ens esperaven amb els braços oberts, com a tot arreu. Nens i no tan nens ens reben a l’escola on ens repartirem en petits grups per tastar l’hopitalitat arab. Dormiriem amb families, i d’aquesta manera poder sentir de més a prop tot allò que estavem vivint.

La última nit a Palestina es presentava, si més no, interessant. De nou, tocarà dormir poc.

15 de maig; que s’enganxarà sense voler amb el 16

Per no trencar la inèrcia, ens llevem a les 7 per ajuntar-nos de nou i creuar la frontera en busos. Això és el que teniem previst. Arribem a la frontera i algunes van amb la samarreta comemorativa dels 60 anys el Nakba (els sucessos del 48), i els isrealians de la frontera no ens miren amb bons ulls.

Quan pensavem que creuavem cap a Jordania, ens trobem que no deixen passar el camió de les bicis. Ràpidament qui es veu en cor d’agafar la bici, l’agafa i carreguem les bicis sobrants als autobusos. Només son 5 km, però les pujades i els més de 40º no animen. Agafem forçes d’on ens pensavem que ja no en quedaven i ho aconseguim un altra cop.

En mig d’aquesta burocràcia ens comuniquen que 9 de nosaltres sortiriem avui mateix cap a Frankfurt a les 3 de la matinada. Tres es quedaràn una nit més i agafarien el mateix vol del dia següent. I dues d’elles anirien fins a Damasc per fer escala a Roma i finalment arribar a casa el 16 pel matí.

Aparentment ens quedaven uns petits tràmits per fer: deixar totes les bicis que haviem llogat al camió, les maletes en un altra i dividir el grup en dos busos. Un d’ells aniria a Amman i l’altra a Damasc. Però això si es multiplica per més de 200 persones s’hi sumen les presses i els marejos, dóna com a resultat un bon temps perdut.

Pujem i baixem de l’autobus tres vegades. Sí, sí, tres. Totes no hi cabem al bus que va a Amman i uns diuen que el de Damasc primer va a Amman i uns altres diuen que no. Això va fer que les despedides es fessin menys efossives cada vegada que baixavem del bus i es quedaven en un “fins d’aquí a 2 minuts”. Finalment ho solucionem i ja som tots a l’aeroport de Amman. Rebem una trucada que ens diu que finalment marxarem tots amb el mateix vol. Arribarem tots a les 15.00 a Bcn. Tots, menys la Sònia que per un motiu que encara no sabem quin és, li han donat un vol d’enllaç que surt de Frankfurt cap a Barcelona a les 20.00. tindrà temps per veure la ciutat.

Tenim moltes hores d’espera al gegant aeroport de Frankfurt i 3 intrèpides “follows from catalan team” s’aniràn a jugar el físic per fumar una cigarreta. Per aquelles coses, s’emporten el passaport i el bitllet. Passen 2 hores i mentre unes dormen i les altres no tornen. Queden menys de 10 minuts per embarcar i no tenim notícies.

Resulta que en el seu intent per buscar un espai per fumadors s’han quedat “atrapades” dins la terminal i no poden sortir ni a buscar els seus equipatges que restaven amb la resta del grup, ni avisar-nos perquè els hi portessim. Finalment, amb l’hora d’embarcament ja complerta aconseguim contactar amb elles per mail, ens comenten la seva situació i anem corrents fins allà. Realment hem patit. Fins l’últim moment no tenim clar què haviem de fer, ni on haviem d’anar. Novament ens preguntem “¿Cómo va a acabar eso?” (pregunta que s’ha anat repetint durant el viatge).

Doncs finalment ha acabat, i ja som tots a casa! Tots menys la Sònia! Que a hores d’ara de estar volant cap a Bcn (son les 20.50).

Segurament durant uns dies no hi hauràn actualitzacions. Necessitem 4 o 5 dies de descans per pair-ho.

Això ja s’acaba

i demà dimarts 13

Després d’una nit a l’oasis de Jerichó, hem pedalat 5km fins a Aqbat Jaber, un dels camps de refugiats de Cisjordania més comfortable i on va nèixer la idea del Follow the Women. Allà, les noies del col·legi amb vestit tradicional ens han fet una gran rebuda, explicant la seva situació i la celebració del Nakba 60 (60 anys d´ocupació) el pròxim 15 de maig. Ens ha sobtat la quantitat de nens que sortien d’escola, els quals estaven esbalotats per la nostra presència.

Després de dinar a la casa del governdor de Jerichó, hem anat amb bus al check point Qlandya. Seguidament hem continuat pel camí a Ramallah tot veient colònies jueves dalt dels turons, campaments de bedouins destartalats i part del mur que divideix la població.

A la tarda, ens han portat a la tomba de Yasser Arafat on hem fet un memorial amb espelmes per Gaza. Això era el final d’una pedalada per la ciutat de Ramallah, tot passant per l’hotel.

Us deixem un link d’un video que ha sortit avui per tv3…

Ja som a Palestina!

10 de maig

Ens despertem a Amman per segona vegada. Des de l’hotel agafarem un bus que ens deixarà a King Hussein Garden. Allà començarem una pedalada de 30 km entre el tràfic intens de l’autopista. A difenrencia de Syria, a Jordania no tenim proa suport logistic com perquè ens tallin el transit durant la nostra ruta.

La pedalada ha acabat a Madaba, on ens recullirien per portar-nos directement al Mar Mort. No vam tenir temps de baixar dels busos que ja erem a l’aigua. Quina millor manera de despedir-se de Jordania que banyant-se al Mar Mort amb la posta de sol?

Com podreu veure a la foto, el lloc és paradisíac.

11 de maig

Algunes noies aprofiten els primers rajos de sol, per fer l’última capbussada al mar. No sempre es pot tenir aquesta sensació de flotar a l’aigua. De debó, era imposible enfonsar-se.

Després d’esmorzar aprofitem per despedir-nos de les noies que no els hi està permesa l’entrada a Palestina; totes les provinents dels països árabs. L’única feia que tenim en tot el dia és creuar la frontera. I creuar-la en bicicleta, per suposat.

Tenim diversos contratemps.  A l’equip turc els hi havien assgurat que no necessitaven un visat especial. Elles portaven  un document  que  teòricament els hi concedia l’entrada. Això no ha sigut així,  i el resultat han estat 4 hores (en total) d’espera a la frontera entre Jordania i Palestina.

La resta de la pedalada no ha sigut molt extensa, però si molt pesada, tenint en compte que hem arribat a temperatures de 45ºC.  Hem entrat a Jericho i hem anat directes a l’hotel. Qui vol es pot banyar i qui vol pot visitar la ciutat.

Demà més…

vídeo de Qunaitra (Siria)

m’haureu de disculpar pel muntatge i tot plegat pero vaig haver de fer-ho sobre la marxa.

9 de maig

La jornada d’avui s’ha caracteritzat pel gran nombre de “baixes”. Tot i tenir una ruta relativament fàcil, moltes noies han decidit prendre’s un descans per no acumular més cansament i arribar amb forçes a Palestina.

La pedalada ha començat en vies de molta circulació. En alguns moments ens hem plantejat la perillositat d’aquest primer tram. El més emocionant d’avui ha estat l’entrada a Amman, en bicicleta.

Hem vist que la ciutat té una gran immigració. Avui és festa i ens hem fixat que pràcticament no hi havia dones al carrer. Gairebé tothom qui ens rebia eren homes. Hem notat la gent més seriosa.

Demà marxem al mar mort i estarem sense connexió. Dormirem en tendes i ens banyarem!

8 de maig

Acabem d’arribar a Jordania. Ja estem a l’hotel i ens acabem d’informar que el Liban està a punt de “guerra”. Beirut aquesta nit no ha dormit a causa de tirotejos i algunes explosions a varis barris sunís i chiís. Els enfrontaments han estat entre partidaris de Hezbolá i el govern, derivats de la vaga de treballadors.

Ja som lluny de Beirut. I per descomptat, estem tots bé. Tot hi que hem de tornar-hi per agafar el vol de tornada a barcelona, si veiem que la situació és d’un mínim risc, agafarem l’avió des d’un altre punt.

Malgrat això avui hem tornat a pedalar per la pau: Hem sortit de Damasc en bus fins a la regió de Swaida. El punt de sortida ens han rebut la comunitat local i els hem acompanyat a començar un “garden for peace”. Després de plantar els primers arbres hem iniciat la pedalada.

El que més ens ha impactat de la ruta d’avui son les grans multituds. Teniem una gran rebuda a tots els pobles per on anavem passant. No han faltat els balls tradicionals i els habituallaments. Hem passat per Shaqqa i Salkhao. La pedalada ha sigut especialment dura per lo llarga que era, les pujades i la força del vent en contra.

Després de dinar, totes cap els busos, per arribar a uns altres busos que serien amb els que passariem la frontera de Jordania. Tot ha anat molt més ràpid del que pensavem i ja som a l’hotel.

Atenció a totes les mames, sobretot la de la Sandra: M’estan menjant molt bé. Tot hi que no em dormen gaire, de dia pedalen molt.

Dia 7

La sortida ha sigut amb una hora de retard. Ahir el plannig es va retrassar i degut a la son acumulada ens hem llevat una hora més tard. Ens dirigim a Qunaitra per començar una pedalada de 30 km. Un paseig en comparació als altres dies, però l’esforç acumulat es nota.

Al bus, concertem una entrevista amb el grup palestí i ens expliquen tot allò que volem saber (ho tenim en video). El viatge de 75 km amb bus es fa curt.

La pedalada té com a destiació els alts de Golan. Allà ens reben d’una forma espectacular, com a tot arreu. Les danses tradicionals estan a l’orde del dia i per uns moments ens fan apartar la mirada d’allò que habia estat un hospital, ara completament tirotejat i destrossat. És necessari dir que aquest hospital era el final d’un passeig d’allò que habia sigut un poble, ara tot completament en runes i conservat en el seu estat com a museu perquè no sigui oblidat allò que va passar. Ens estem posant en contacte amb noies de l’equip de Syria perquè ens facin una classe d’historia, tan d’aquest poble com del Madjal Shams.

Madjal Shams és una zona totalment inaccessible separada de la resta de Syria per balles i mines. Ens comuniquem des de Shouting Hills amb elles a través de megafonia. Estem a uns 400 metres de distancia. Ens veiem, però no ens podem apropar. Com us dic… Després us explicarem la historia en detall.

Anem 2 hores tard en el planning, i ara en teoria toca Opera i un sopar tradicional. Igual fem la nostra i ens presentem directement al sopar. Tenim ganes de coneixer Damasc.

Aquest vespre intentarem escriure alguna cosa més sobre les sensacions que estem tenint en aquest viatge.

Demà començarem una nova etapa dintre aquest viatge. De dia pedalarem des de Swaida City (43km) i l’objectiu és dormir en terres jordanes. Intentarem tenir una continuitat informativa, però creiem que allà el tema wifi està complicat. De seguida que poguem us passem més info.

 

Hola a todos y todas los y las que nos seguís. Como sabéis, estamos haciendo un viaje por Líbano, Siria y Jordania con destino final: Palestina (Cisjordania, para ser mas concretos). Una pedaleada de mujeres por la paz, en solidaridad con las mujeres que viven la ocupación, la guerra, el asilo…

 

Durante el viaje no estamos teniendo ni mucho tiempo ni una conexión a internet garantizada, pero si muchas experiencias, impresiones, intercambios con mujeres de todas partes del mundo. Necesitamos tiempo para digerir toda esta información que queremos compartir con vosotros. De momento, sólo os pasamos las rutas que estamos haciendo pero iremos incluyendo toda la parte sustantiva Lo prometemos, sólo darnos tiempo. Por cierto, ayudadnos con preguntas, comentarios…

 

 

Dia 1

Llegamos a Beirut. Son las 2:30 de la mañana y todavía tenemos que tramitar los visados. A una media hora por persona, la espera en el aeropuerto se eterniza. Por fin llegamos al hotel, son las cuatro de la mañana, nos quedan tres horas para dormir.

 

Dia 2

A las 8:30 salimos del hotel en un autobús compartido con los equipos de Australia, Francia y Canadá. El resto de participantes, 250 en total, de más de 30 países, se alojan en otros hoteles.

 

Primera parada, Beirut Bike, nos adjudican las bicis que llevaremos durante todo el viaje. Somos 250, no es rápido, pero tenemos tiempo para ir conociendo al resto de participantes. A algunas. Pasa toda la mañana y comemos en el lugar, el equipo palestino ameniza la comida con bailes y cantos típicos.

 

Ha llegado la hora, los autobuses vienen a buscarnos para llevarnos a Sabra y Shatila. Lo sabréis pero, por si acaso, un campo de refugiados palestinos en Beirut desgraciadamente conocido por la matanza de mujeres y niños en 1982. La verdad, no pudimos ver mucho más que la sede de la municipalidad de la zona. Las impresiones y más detalles sobre la rápida visita las dejamos para otro momento.

 

Por la tarde nos reunimos todas en el palacio de la Unesco, no entendáis mal, es como le llaman al palacio de congresos, nada que ver con Naciones Unidas. Allí uno se duerme. No, en serio, después del viaje, la falta de sueño y la pedaleada, los discursos de algunos miembros de la alcaldía de Beirut y otras personalidades de la administración libanesa es inevitable mantener los ojos abiertos. Además, el hambre. Al acabar nos fuimos directos al petit café en La Corniche, el paseo marítimo de Beirut. La verdad, la comida libanesa es increíble. Exquisita.

 

Dia 4

Hoy es el primer día que cogemos las bicicletas. La ruta será por Mount Lebanon. Salimos de Baakleem y después de 20 kilómetros de descensos y repechos llegamos a Sheheem. Primera parada, donde nos esperan con folclokere libanés y algo para recargar las pilas. Apenas estamos media hora. Y volvemos a las bicis. Otros 20 kilómetros hasta Jiyyeh, donde acabamos la ruta. Para comer nos esperan en Choueifat una asociación de mujeres del pueblo. En un parque se monta un improvisado pic-nic de comida libanesa. Recuperadas volvemos hacia el hotel. Apenas tenemos una hora para ducharnos y cambiarnos y salimos hacia Byblos donde cenamos. Ya colgaremos la fotos. Alucinaréis con el sitio. Todo pagado por un nuevo partido libanés, llamado el partido de la paz que apoya económicamente al Follow. Acabamos tarde con bailes y música árabe. Otro día más tarde a la cama. Arrastramos sueño.

 

Dia 5

Hoy es el último día en Beirut. Que pena :’( Supuestamente sería una etapa tranquila y fácil en el valle Bekaa, entre las dos cordilleras de montañas libanesas paralelas al Mediterráneo. Empezamos mal, el viento en contra en cuanto salimos de la escuela Keb Elias. Suerte que paramos a hacer un pit stop en el Chateau Kefraya. Nos esperaba una degustación de vino libanés, acompañado de frutos secos y miel. Por cierto, muy rico. Y nos recarga las pilas. Menos mal … lo que nos esperaba. Acabamos la etapa subiendo el “puerto” de Rashaya. Muuuuuuy duro. Ya eran las cinco, a pleno sol y sin comer. Vamos rápido a engullir porque tenemos que salir hacia la frontera con Siria. Nos esperan más de una hora de trámites de visado. Más rápido de lo que creíamos. Era la una cuando llegamos al hotel en Damasco. Seguimos acumulando sueño.

 

Dia 6

Estamos agotadas, apenas hemos dormido 6 horas y vuelta a la bici. La salida se realiza desde una de las colinas de Damasco. La prensa se amontona en todos los rincones, entrevistas arriba y abajo, nos acercamos al Start Point. El descenso pronunciado ha causado problemas, la verdad, más de una caída. Hay que decir que las mujeres de Oriente Medio no están acostumbradas a coger la bicicleta. Varios Pit Stop y entramos en Damasco. Atravesamos la ciudad hasta el hotel.

 

Por la tarde visitamos el Campo de Refugiados Al Hussaineh. Nos esperan una cantidad de niños y mujeres en la entrada: saludos, abrazos y besos se reparten entre todos. La comunicación verbal es imposible, no hablamos árabe!! No es un campo típico sino es como un barrio de Damasco en donde viven, según lo que nos han contado, refugiados palestinos, sirios, iraquís, paquistanís… Otra vez más, impresionante! En breve os lo contaremos, necesitamos primer digerirlo