Últims dies…

14 de maig

Estavem a punt d’acabar la ruta en bicicleta. Seria la última vegada que agafariem la bici en aquest viatge (o això pensavem). L’últim tram no va ser molt llarg i ens acompanyava la posta de sol, per arribar a Rumana on ens esperaven amb els braços oberts, com a tot arreu. Nens i no tan nens ens reben a l’escola on ens repartirem en petits grups per tastar l’hopitalitat arab. Dormiriem amb families, i d’aquesta manera poder sentir de més a prop tot allò que estavem vivint.

La última nit a Palestina es presentava, si més no, interessant. De nou, tocarà dormir poc.

15 de maig; que s’enganxarà sense voler amb el 16

Per no trencar la inèrcia, ens llevem a les 7 per ajuntar-nos de nou i creuar la frontera en busos. Això és el que teniem previst. Arribem a la frontera i algunes van amb la samarreta comemorativa dels 60 anys el Nakba (els sucessos del 48), i els isrealians de la frontera no ens miren amb bons ulls.

Quan pensavem que creuavem cap a Jordania, ens trobem que no deixen passar el camió de les bicis. Ràpidament qui es veu en cor d’agafar la bici, l’agafa i carreguem les bicis sobrants als autobusos. Només son 5 km, però les pujades i els més de 40º no animen. Agafem forçes d’on ens pensavem que ja no en quedaven i ho aconseguim un altra cop.

En mig d’aquesta burocràcia ens comuniquen que 9 de nosaltres sortiriem avui mateix cap a Frankfurt a les 3 de la matinada. Tres es quedaràn una nit més i agafarien el mateix vol del dia següent. I dues d’elles anirien fins a Damasc per fer escala a Roma i finalment arribar a casa el 16 pel matí.

Aparentment ens quedaven uns petits tràmits per fer: deixar totes les bicis que haviem llogat al camió, les maletes en un altra i dividir el grup en dos busos. Un d’ells aniria a Amman i l’altra a Damasc. Però això si es multiplica per més de 200 persones s’hi sumen les presses i els marejos, dóna com a resultat un bon temps perdut.

Pujem i baixem de l’autobus tres vegades. Sí, sí, tres. Totes no hi cabem al bus que va a Amman i uns diuen que el de Damasc primer va a Amman i uns altres diuen que no. Això va fer que les despedides es fessin menys efossives cada vegada que baixavem del bus i es quedaven en un “fins d’aquí a 2 minuts”. Finalment ho solucionem i ja som tots a l’aeroport de Amman. Rebem una trucada que ens diu que finalment marxarem tots amb el mateix vol. Arribarem tots a les 15.00 a Bcn. Tots, menys la Sònia que per un motiu que encara no sabem quin és, li han donat un vol d’enllaç que surt de Frankfurt cap a Barcelona a les 20.00. tindrà temps per veure la ciutat.

Tenim moltes hores d’espera al gegant aeroport de Frankfurt i 3 intrèpides “follows from catalan team” s’aniràn a jugar el físic per fumar una cigarreta. Per aquelles coses, s’emporten el passaport i el bitllet. Passen 2 hores i mentre unes dormen i les altres no tornen. Queden menys de 10 minuts per embarcar i no tenim notícies.

Resulta que en el seu intent per buscar un espai per fumadors s’han quedat “atrapades” dins la terminal i no poden sortir ni a buscar els seus equipatges que restaven amb la resta del grup, ni avisar-nos perquè els hi portessim. Finalment, amb l’hora d’embarcament ja complerta aconseguim contactar amb elles per mail, ens comenten la seva situació i anem corrents fins allà. Realment hem patit. Fins l’últim moment no tenim clar què haviem de fer, ni on haviem d’anar. Novament ens preguntem “¿Cómo va a acabar eso?” (pregunta que s’ha anat repetint durant el viatge).

Doncs finalment ha acabat, i ja som tots a casa! Tots menys la Sònia! Que a hores d’ara de estar volant cap a Bcn (son les 20.50).

Segurament durant uns dies no hi hauràn actualitzacions. Necessitem 4 o 5 dies de descans per pair-ho.